Menú
LA LLENGUA VALENCIANA (I)
Per mig d’este reduït artícul volem eixir al pas de les errònees teories que sobre la LLENGUA VALENCIANA s’aboquen en diversitat de mijos de comunicació, teories que s’amparen en raons tan “creibles” com “l’opinió científica”, “totes les universitats europees”, etc., sempre sense donar referència de les fonts d’investigació de les que s’han valgut per a asseverar-ho, sense més demostració autorisada sobre l’orige de l’idioma valencià.
La llengua valenciana és un dels cinc idiomes reconeguts oficialment per la Constitució Espanyola i per l’Estatut d’Autonomia, com ho estan les atres en les diverses comunitats bilingües existents hui en Espanya, sense que això siga obstàcul per a que existixquen unes atres llengües minoritàries que també es parlen, encara que no gogen pel moment de reconeiximent oficial.
Per tant, entenem que qualsevol asseveració que pretenga incloure a la llengua valenciana dins d’un atre idioma parlat en el territori nacional o, simplement com a dialecte del qualsevol d’ells, no són sino teories totalment falses, errònees i fefaents del desconeiximent llingüístic promogudes per interessos totalment aliens a la realitat històrica del poble valencià, situació que de fa anys és palés per la megalomania anexionista de Catalunya i del seu proyecte polític dels “Països Catalans”, estrafalària pretensió anticonstitucional.
El naiximent de la llengua valenciana es deu a l’influència d’infinitat de pobladors que des dels orígens prehistòrics de la nostra terra valenciana varen ocupar lo que hui coneixem com a Comunitat Valenciana, i que fon regne musulmà i posteriorment regne cristià de Valéncia.
Menéndez Pidal afirma: “en les llengües romàniques varen quedar préstams llingüístics importants de les llengües que parlaven les tribus ibèriques, dels pobladors anteriors a l’arribada d’estos”. Estes llengües unides a la romanisació, que no varen conseguir borrar, sino embellir, les terres valencianes. Fenicis, ibers, celtes, visigots, romans, àraps, varen influir en el parlar dels primitius pobles edetans i contestans, anteriors a tots ells, en la creació d’una forma de parlar totalment diferent i diferenciada, que va anar embellint-se época a época, fins a aplegar a lo que hui coneixem com a Llengua Valenciana.
La bibliografia que reflectim al final d’est artícul detalla àmpliament estes asseveracions que han segut tretes dels importants estudis realisats per historiadors de reconeguda reputació dins de l’àmbit llingüístic valencià.
Per tant, la teoria catalanista de que la llengua valenciana la varen dur els catalans que varen vindre en les tropes del rei aragonés Jaume I el Conquistador, quan el 28 de setembre de 1238 va firmar les capitulacions del regne musulmà de Valéncia en el rei Zayyan, cauen pel seu propi pes.
Antonio Ubieto, en els seus Orígenes del Reino de Valencia, descriu àmpliament la composicio de les tropes que acompanyaren al rei aragonés en la seua conquista de les terres valencianes. Per no ser molt extensos solament detallarem que un 2% de les d’eixes tropes procedien de la Marca Hispànica, lo que posteriorment es va conéixer com Catalunya. Llavors no existia encara l’unitat de lo que hui és Catalunya. Aquells territoris eren comtats dels que el rei Jaume I el Conquistador era comte i senyor. El més conegut, encara que no únic, era el comtat de Barcelona.
Estes tropes de la Marca estaven compostes generalment per representants religiosos. No hi ha que oblidar que la conquista del regne musulmà de Valéncia se la va impondre al rei aragonés com una creuada, per a anular una excomunió que tenia sobre la seua ànima.
Els representants eclesiàstics -senyors feudals- dels comtats barcelonins en finalisar la lluita se’n varen tornar a les seues diòcesis. Pel que fa a les tropes mercenàries dels comtats de la Marca Hispànica -els que ara es coneixen com a catalans- no varen permanéixer en terres valencianes en un percentage superior al 1,2%, ya que en negar-los el rei aragonés la seua entrada en Valéncia “a sac” -és dir a botí i saqueig- ya no tenien motius per a quedar-se en el regne recent conquistat.
Difícilment un percentage tan escàs de foràneus, pogueren fer que la seua llengua suplantara a la llengua dels valencians, màxime quan es tractava de gent de guerra, de baix estrat cultural. Per una atra part, és de sentit comú el pensar que els valencians prejaumins no eren muts i, per lo tant, tenien la seua llengua pròpia.
Les gents provinents dels comtats de la Marca Hispànica “no varen poder fer valdre el seu llenguage davant els més de 65.000 cristians, 2.000 judeus i 120.000 musulmans habitants del regne musulmà valencià”. (Hussein Mones, catedràtic d’Estudis Hispànics Al Andalús, de l’Universitat d’El Caire, en el seu llibre: Andalucía, Algarabía and Al Sharky.
– Fontelles i Fontestad, Antoni. La flexió verbal en la llengua valenciana. Valéncia. Lo Rat Penat, 1983.
– Fontelles, A,. García, L., i Lanuza, Ch. Gramàtica de la Llengua Valenciana. Ciutat de Valéncia. Lo Rat Penat, 1996.
-Gimeno Juan, Manuel. Introducció a la dialectologia. Els dialectes valencians. Valéncia. Lo Rat Penat, Colecció Quaderns d’Orientació, 7, 1996.
– Guinot i Galàn, Josep Mª. Gramàtica Normativa de la Llengua Valenciana. Valéncia. Lo Rat Penat, Colecció Didàctica, 1987.
– Guinot i Galàn, Josep Mª. Morfologia Històrica de la Llengua Valenciana. Valéncia. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Série Filològia, 7, 1991.
– Penyarroja Torrejón, Lleopolt. El Mozárabe de Valéncia, nuevas questiones de Fonología Mozárabe. Gredos, Biblioteca Románica Hispánica, 1990.
– Penyarroja Torrejón, Lleopolt. Cristianos Bajo el Islam. Gredos, Monografias Históricas, 4, 1993.
– Penyarroja Torrejón, Lleopolt. “Sintaxis i lèxic en el Tirant lo Blanch (Del valencià quatrecentiste al valencià modern)” en Literatura valenciana del sigle XV. Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena.Valéncia. Consell Valencià de Cultura, Série Minor 6, 1991.
– Real Acadèmia de Cultura Valenciana: Diccionari Valencià-Castellà, Castellà-Valencià. Valéncia. Del Senia al Segura, 1992, 2 volums.
– Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes del Reino de Valencia. Toms I i II, Anubar Ediciones 1975.
– Mourelle de Lema, Manuel. La identidad Etnolingüística de Valéncia. Desde la antigüedad hasta el siglo XIV. Grugalma. Madrit, 1996.
– Bueno Tárrega, Baltasar. Breu Història de la Llengua Valenciana. Las Provincias, 1999.