CAVALLER

¿ LLENGUA O DIALECTE ?

¿És el valencià una llengua o un dialecte? Esta és la pregunta que ha ocasionat i ocasiona el cridat conflicte lingüístic que existix en Valéncia. La polèmica va començar en el sigle XIX i es va recruar en la transició democràtica de finals del sigle XX. Hui el conflicte perdura, encara que no en la intensitat que el cap a en la dècada dels 80.

 

El cas valencià-català no és l’únic que planteja problemes. Existix en Europa casos semblants com el flamenc. Sense anar tan lluny, en Espanya tenim l’exemple de la llengua gallega i portuguesa que ens pot ajudar en el nostre cas. És el gallec una llengua o un dialecte del portugués?

 

Per a intentar desvelar el problema és necessari fer una referència a la terminologia. Què s’entén per dialecte, per llengua, per normalisació, per lingüística…El fet de que un poble s’expresse en una determinada forma de parlar indica que hi ha una llengua. Però la llengua és igual o idèntica a la lingüística o esta és simplement un factor o pilar que fonamenta l’existència d’una llengua?. Per a la configuració d’una llengua cal tindre en compte atres factors com l’històric, el social o el literari o basta únicament ab el factor lingüístic?

 

Des d’un punt de vista dels defensors de la «unitat de la llengua» només cal acudir a paràmetres estrictament llingüístics unint el concepte de llengua ab el concepte de llingüística. Esta s’encarrega de la gramàtica que conforma una llengua. No es té en compte en absolut atres paràmetres. No obstant això esta postura és rebatuda per atres llingüistes europeus. Pryde J.B afirma «son nombrosos els criteris per a demarcar els llímits entre llengües o entre dialectes». És a dir «les diferències entre les llengües i els dialectes estretament relacionats, són majoritàriament, polítiques, culturals, més que llingüístics» com diu Lyons, John. Esta pareix el corrent majoritari entre els llingüistes.

 

Analisem perquè els atres factors que configuren l’existència d’una llengua. En primer lloc l’històric. En la península Ibèrica durant la dominació àrab es van consolidar els dialectes de la llengua llatina. En el costat occidental el gallec, en el central el castellà, i en l’oriental el valencià. La tesi catalanista de què el català va ser portat a València i Mallorca ab el rei Jaume I ha demostrat ser errònia.

 

L’àrab Ibn Sida que va morir en Dénia en 1066 es disculpava dels errors comesos en la seua obra ya que estava rodejat «de persones que parlaven romance». Abans de l’arribada del Conqueridor ya es parlava una llengua romànica que posteriorment es cridara valencià.

Per un atre costat i d’acord ab les fonts històriques la repoblació cristiana a penes supere el 3% sent impossible que eixa chicoteta població de repobladors imposara una llengua i més quan es trobaven dividits en aragonesos, catalans i francesos.

Valéncia mai ha estat unida políticament a Catalunya. El Regne de Valéncia es regia pels seus propis furs diferents dels atres territoris de la Corona d’Aragó. Per tant des d’un punt de vista polític i institucional Valéncia i Catalunya des de fa 700 anys han constituït dos realitats distintes. Este és un factor clau en la diferenciació entre el gallec i portugués. El fet de que Galícia i Portugal pertanguen a realitats polítiques diferents ha segut crucial perquè ab dós llengües es consideren distintes. Ací no ha mediat un factor llingüístic sinó un factor polític.

Un element sòlid i identitari del valencià és sens dubte la lliteratura que ha aportat. El sigle d’or valencià va ser desenrollat quasi en exclusiva per autors valencians. I hi ha unanimitat entre els autors de l’època a afirmar que escrivien en llengua valenciana. El clàssic valencià autor de Tirant lo Blanch, Joanot Martorell diu «no solament de la llengua anglesa en portuguesa. Mes encara de portuguesa en vulgar valenciana». Un poc més tard l’autor universal del Quixot també menciona el valencià com a llengua «la valenciana, graciosa lengua». Per contra el català fins a 1906 se li va considerar un dialecte del provençal i va ser en 1959 quan la Reial Acadèmia Espanyola rectifique la seua definició de català.

La transformació que va experimentar el català de dialecte a llengua suposa l’exteriorisació d’una nova realitat: el nacionalisme. Van ser els catalanoparlants els que van reivindicar que la seua parla tinguera la qualitat de llengua. Ací entra a escena el factor social i cultural. La llengua la creguen els usuaris de la mateixa. Els usuaris catalans van decidir que el català ya no era dialecte. En el cas valencià la majoria dels valencianoparlants-un 64%- considera la seua llengua diferent del català.

 L’argument estrela dels defensors de la unitat de la llengua és que català i valencià són una mateixa llengua però el valencià és una variable, un dialecte. Per tant hi hauria unitat llingüística. Però des d’esta perspectiva i ab les dades històriques i literàries que posseïm…no seria més correcte preguntar-se ¿és el català un dialecte del valencià? En tot cas les tesis unionistes no se sostenen perquè valencià i català mantenen moltes diferències estructurals, fonètiques, morfològiques etc.

No existix per tant unitat llingüística encara que és evident que el català i valencià són llengües germanes pertanyents a un mateix sistema llingüístic però no idèntic. Com pertanyen a un mateix sistema el gallec i el portugués però ab dós se les considera llengües distintes.

La solució és parlar el valencià dels nostres pares, mantindre viva les formes valencianes encara que siguen considerades incultes en certs despachos i instàncies ben remunerades. Rebujar atres paraules «cultas» diferents de les valencianes. La llengua culta la construïx el poble i no les acadèmies.